Quim
Monzó va començar a treballar en el món del periodisme cap a l’any
1970 i uns anys després va començar amb la seua producció de
contes. Cal destacar que Monzó junt amb Pere Calders és un dels
grans contistes catalans. Però, què passa quan Monzó fa les obres
clàssiques en modernes?
Com ja hem dit, Quim
Monzó és un dels grans contistes de la literatura catalana
contemporània. Pertany a la generació de la postmodernitat catalana
i és caracteritza per un canvi del paradigma del capitalisme
avançat.
Va
escriure obres com La
magnitud de la tragèdia (1989)
però la seua obra és basa en els contes. Té molts llibres de
contes com: Uf,
va dir ell (1978),
L’illa
de Maians (1985),
El
perquè de tot plegat (1993),
Guadalajara
(2006),
El
millor dels mons (2003)
i Mil
cretins (2007).
L’any 1999 va recollir tots seus contes fets fins el moment sota el
nom de 86
contes.
Cal
comentar, que molts especialistes divideixen la seua vida en dues
etapes: la primera etapa on trobem la seua novel·la, L’udol
griso al caire de les clavegueres (1976)
i el primer llibre de contes Self
service (1977)
i una segona etapa integrada per tots els títols comentats abans i
caracteritzada per una nova manera d’entendre la creació literària
i també destaca la psicologia dels personatges. Quan ens endinsem
dintre d’aquests ens adonem que tots tenen una ideologia.
La
materia primera de les seues narracions és la quotidianitat i els
estereotips de pensament dominant, els quals, deixa en evidència amb
humor i ironia. Monzó al final concep la creació literària com un
joc amb el lector.
A
mitjans dels anys 80 va ser col·laborador de Catalunya Ràdio, TV3 i
RAC1. També ha participat en diversos diaris com: Diari
de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i
El
País. A
més a més, hem de destacar que Monzó ha traduït a grans
escriptors com per exemple a Truman Capote, Ernest Hemyngway, Mary
Shelley, etc.
Així
doncs, Monzó és un dels màxims exponents de la literatura catalana
de la postmodernitat ho sabem gràcies a la seua manera d’escriure
i d’expressar-se, de forma que el lector s’involucre en la
història.
Els
contes de Monzó podem dir que són “econòmics” ja que utilitza
les paraules exactes en el moment exacte. El final i el principi són
els punts més forts de cada conte ja que moltes vegades comença i
acaba el conte amb el mateix detall. De vegades, el final és
el·líptic perquè depèn del principi. Per exemple, en el conte
Literatura
Monzó
reflecteix la ficció i la realitat i a més el principi està molt
lligat al final. Els seus contes tenen una característica molt
important i és que són cíclics, com bé hem dit, el final és
igual com el principi.
Doncs
bé, pel que fa a la part paròdica dels contes de Monzó cal
destacar que fa els temes clàssics moderns a través de la paròdia.
Com bé diu Monzó el tòpic i el clixé naixen d’expressions i
representacions:
En una època
determinada, tenia gràcia quan en una entrevista algú et deia:
“M’agrada que em facis aquesta pregunta”. Era una paròdia d’un
clixé que feien servir certs sectors o certs polítics. Però va
arribar un punt que això mateix ja es va convertir en clixé. Ara el
clixé és dir que és un clixé parodiar la frase “M’agrada que
em facis aquesta pregunta”. I així fins a l’infinit. És
inevitable que qualsevol frase que es digui fent burla d’un tòpic,
si té molt d’èxit, perdi la força o acabi convertint-se també
en clixé. Tots els clixés neixen en un moment determinat d’una
frase que era bona. Si una cosa que dius en un moment funciona i
s’escampa molt, dita vint anys després fa feredat.
Aquest
procés no ocorre únicament amb els clixés sinó en la formació de
qualsevol tòpic, basats tots en l’associació mecànica fixada a
base de repetició.
Monzó
recrea mites com per exemple el conte de La
sang del mes que ve
quan Maria és queda prenyada del Nostre Senyor i ella continua sent
verge en el text de Monzó Maria li diu a l’arcàngel que no vol
tindre un fill. És el primer home en la història que s’atreveix a
parodiar un passatge de la Bíblia.
També
en Guadalajara
paròdia
la Metamorfosi
de
Kafka. La infidelitat humana és un dels grans temes de la seua obra,
els quals, paròdia. Júlia Guillamon al diari La
Vanguardia diu:
Desde
1978 hasta hoy, a Monzó se le han colgado varios sambenitos. Unos le
acusan de frívolo y chistoso, otros esperaban que escribiera lo que
nunca prometió. Si se toma la obra en su conjunto resulta de una
extraordinaria coherencia. Este fin de etapa que representa Mil
cretins vuelve a echar
por tierra las proyecciones de admiradores y detractores, y presenta
a Monzó como un puro espíritu de contradicción. De un lado,
conecta con los orígenes.
Monzó
utilitza una perfecta descodificació del diàleg paròdic, també en
relació a models de referència ben coneguts, i fa tots els matisos
i la complexitat de la recreació. Cal destacar, que el gran contista
s’interroga sobre les creences col·lectives i deforma el sentit.
Quim
Monzó sap com fer que el lector no lleve els ulls dels seus contes
ja que utilitza un llenguatge ric i modern. A més aconsegueix que la
gent jove conega els temes clàssics a través de la recreació dels
mites i de la paròdia.
Per
tant, Monzó junt amb Pere Calders és un dels grans representants
dels contes catalans. Actualment, Monzó continua escrivint i ens fa
veure la vida a través de la paròdia.