La vida a través de la paròdia monzoniana

Quim Monzó va començar a treballar en el món del periodisme cap a l’any 1970 i uns anys després va començar amb la seua producció de contes. Cal destacar que Monzó junt amb Pere Calders és un dels grans contistes catalans. Però, què passa quan Monzó fa les obres clàssiques en modernes?

 

Com ja hem dit, Quim Monzó és un dels grans contistes de la literatura catalana contemporània. Pertany a la generació de la postmodernitat catalana i és caracteritza per un canvi del paradigma del capitalisme avançat.

Va escriure obres com La magnitud de la tragèdia (1989) però la seua obra és basa en els contes. Té molts llibres de contes com: Uf, va dir ell (1978), L’illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993), Guadalajara (2006), El millor dels mons (2003) i Mil cretins (2007). L’any 1999 va recollir tots seus contes fets fins el moment sota el nom de 86 contes.

Cal comentar, que molts especialistes divideixen la seua vida en dues etapes: la primera etapa on trobem la seua novel·la, L’udol griso al caire de les clavegueres (1976) i el primer llibre de contes Self service (1977) i una segona etapa integrada per tots els títols comentats abans i caracteritzada per una nova manera d’entendre la creació literària i també destaca la psicologia dels personatges. Quan ens endinsem dintre d’aquests ens adonem que tots tenen una ideologia.

La materia primera de les seues narracions és la quotidianitat i els estereotips de pensament dominant, els quals, deixa en evidència amb humor i ironia. Monzó al final concep la creació literària com un joc amb el lector.

A mitjans dels anys 80 va ser col·laborador de Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1. També ha participat en diversos diaris com: Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i El País. A més a més, hem de destacar que Monzó ha traduït a grans escriptors com per exemple a Truman Capote, Ernest Hemyngway, Mary Shelley, etc.

Així doncs, Monzó és un dels màxims exponents de la literatura catalana de la postmodernitat ho sabem gràcies a la seua manera d’escriure i d’expressar-se, de forma que el lector s’involucre en la història.

Els contes de Monzó podem dir que són “econòmics” ja que utilitza les paraules exactes en el moment exacte. El final i el principi són els punts més forts de cada conte ja que moltes vegades comença i acaba el conte amb el mateix detall. De vegades, el final és el·líptic perquè depèn del principi. Per exemple, en el conte Literatura Monzó reflecteix la ficció i la realitat i a més el principi està molt lligat al final. Els seus contes tenen una característica molt important i és que són cíclics, com bé hem dit, el final és igual com el principi.

Doncs bé, pel que fa a la part paròdica dels contes de Monzó cal destacar que fa els temes clàssics moderns a través de la paròdia. Com bé diu Monzó el tòpic i el clixé naixen d’expressions i representacions:

En una època determinada, tenia gràcia quan en una entrevista algú et deia: “M’agrada que em facis aquesta pregunta”. Era una paròdia d’un clixé que feien servir certs sectors o certs polítics. Però va arribar un punt que això mateix ja es va convertir en clixé. Ara el clixé és dir que és un clixé parodiar la frase “M’agrada que em facis aquesta pregunta”. I així fins a l’infinit. És inevitable que qualsevol frase que es digui fent burla d’un tòpic, si té molt d’èxit, perdi la força o acabi convertint-se també en clixé. Tots els clixés neixen en un moment determinat d’una frase que era bona. Si una cosa que dius en un moment funciona i s’escampa molt, dita vint anys després fa feredat.

Aquest procés no ocorre únicament amb els clixés sinó en la formació de qualsevol tòpic, basats tots en l’associació mecànica fixada a base de repetició.

Monzó recrea mites com per exemple el conte de La sang del mes que ve quan Maria és queda prenyada del Nostre Senyor i ella continua sent verge en el text de Monzó Maria li diu a l’arcàngel que no vol tindre un fill. És el primer home en la història que s’atreveix a parodiar un passatge de la Bíblia. També en Guadalajara paròdia la Metamorfosi de Kafka. La infidelitat humana és un dels grans temes de la seua obra, els quals, paròdia. Júlia Guillamon al diari La Vanguardia diu:

Desde 1978 hasta hoy, a Monzó se le han colgado varios sambenitos. Unos le acusan de frívolo y chistoso, otros esperaban que escribiera lo que nunca prometió. Si se toma la obra en su conjunto resulta de una extraordinaria coherencia. Este fin de etapa que representa Mil cretins vuelve a echar por tierra las proyecciones de admiradores y detractores, y presenta a Monzó como un puro espíritu de contradicción. De un lado, conecta con los orígenes.

Monzó utilitza una perfecta descodificació del diàleg paròdic, també en relació a models de referència ben coneguts, i fa tots els matisos i la complexitat de la recreació. Cal destacar, que el gran contista s’interroga sobre les creences col·lectives i deforma el sentit.

Quim Monzó sap com fer que el lector no lleve els ulls dels seus contes ja que utilitza un llenguatge ric i modern. A més aconsegueix que la gent jove conega els temes clàssics a través de la recreació dels mites i de la paròdia.

Per tant, Monzó junt amb Pere Calders és un dels grans representants dels contes catalans. Actualment, Monzó continua escrivint i ens fa veure la vida a través de la paròdia.